Vàrem trobar enormes sitges, una xemeneia, quatre quilometres de galeries subterrànies, sales de màquines en bon estat…Això passava al 1973 i va ser la nostra primera trobada amb la Fàbrica de ciment.

La Fàbrica de ciment, que data del primer període de la industrialització de Catalunya, es va construir en diferents etapes, amb una sèrie d’ampliacions a mida que les diferents cadenes de producció ho requerien. El resultat formal estava definit per una sèrie d’elements estratificats, un procés heretat de l’arquitectura vernacla aplicat a la indústria.

Vàrem recórrer la Fàbrica amb una visió calidoscòpica, imaginant futurs espais i descobrint que en el seu lloc coexistien els diferents moviments artístics i visuals que s’havien desenvolupat des de la Primera Guerra Mundial.

• El Surrealisme, en les seves escales paradoxals que no condueixen a cap lloc; l’absurditat d’alguns elements penjant sobre espais buits; enormes espais inútils de proporcions estranyes, però màgics per a la seva tensió i falta de proporció.
• Abstracció en els seus volums purs, que apareixen moltes vegades trencats i bruts.
• Brutalisme en el tractament abrupte i les qualitats escultòriques dels materials.

Seduïts per les contradiccions i l’ambigüitat del lloc, vàrem decidir quedar-nos amb la fàbrica, i modificant la seva brutalitat original, esculpint-la com una obra d’art.

El resultat demostra que la forma i la funció han de dissociar-se; en aquest cas, la funció no va crear la forma; contràriament es va demostrar que qualsevol espai pot adaptar-se a l’ús que l’arquitecte escolli si és prou hàbil.

“Actualment aquí visc i treballo millor que en qualsevol altre lloc. Aquest és per a mi l’únic lloc on puc concentrar-me i associar idees de la manera més abstracta.

Tinc la impressió de viure en un univers tancat que em protegeix del mon exterior i el dia a dia. La Fàbrica és un lloc de treball per excel·lència. Aquí la vida transcorre com una seqüència continua, amb molt poca diferència entre el treball i l’oci.

Tinc la impressió de viure en el mateix entorn que va originar la Revolució Industrial a Catalunya”.

Ricardo Bofill

Els jardins

Una vegada definits els espais, nets de ciment, calia proveir d’una base verda als volums que es van conservar; la vegetació escala els murs i es despenja del sostre.

El terreny, cobert a la seva majoria per gespa, està envoltat per grups d’eucaliptus, palmeres, oliveres, prunus i plantes trepadores que envolten els murs de formigó vist, donant a l’edifici una aparença misteriosa de ruïna romàntica que el fa únic i irrepetible.