Les Arcades du Lac. Le Viaduc

Aquest ambiciós projecte realitzat a França per al Taller de Arquitectura, s’emmarca dins del programa de les Villes Nouvelles aplicat pel govern francès a les afores de Paris: ciutats creades del no-res per descongestionar el centre de la ciutat i fomentar el desenvolupament controlat, evitant en la mesura del possible la creació de simples suburbis. A més de ser la primera de les construccions de Bofill a França, aquest projecte constitueix una fita important en la historia del Taller de Arquitectura. Als texts de l’època que descrivien el projecte, el punt de sortida estava emmarcat per la relació entre la tecnologia i la Història de l’Arquitectura, amb l’objectiu de definir i combinar avant la lettre les dues tendències; objectiu assumit més tard pel moviment conegut com a postmodernisme.

Producte dels pitjors moments de la crisi dels 70, aquest projecte pretenia resoldre el urgent problema d’escassetat d’habitatges de manera ràpida i econòmica. La forma i distribució dels edificis d’apartaments es basava en els elements del jardí francès, incorporant un canvi considerable d’escala i transformant els solars en edificis. Aquesta distribució va permetre la creació d’espais públics bàsics per a la formació de la ciutat: el carrer i la plaça. El carrer, com a lloc de circulació, i la plaça, com a lloc de trobament i de relacions socials. Gràcies a un ampli aparcament subterrani que connecta a tots els edificis, tots els carrers són exclusivament per als vianants, alguns estan rematats amb pòrtics a cada extrem.

La distribució ortogonal dels edificis, carrers i places també evoca una solució adoptada al llarg de la història en nombroses ocasions, des de Hipodamo de Mileto fins New York, des de La Valette fins a la Barcelona de Ildefons Cerdà. La simplicitat de l’organització ortogonal està àmpliament justificada per la seva eficiència funcional, i més que mai en èpoques de crisi com la del període en que es va realitzar el projecte. L’anàlisi de la composició del jardí francès no es va limitar a la reproducció de les seves formes, si no que va ser un intent genuí de crear una ciutat jardí, en la que la vegetació  i el llac exerceixen un paper fonamental. La notable presència del llac va provocar la construcció d’un aqüeducte i la forma que es va adoptar pels nous edificis de vivendes construïts sobre l’aigua, reprenen la llarga tradició francesa de construir castells sobre ponts, especialment a la regió del Loira.

La preocupació final del Taller de Arquitectura, en el moment de l’inici de la construcció, es centrava en el temor de que el model urbà que havia desenvolupat  pogués ser reprès i copiat sense una recreació similar de l’anàlisi rigorós que necessariament precedia al seu projecte. Amb el temps, les seves temences es van confirmar en part, i el moviment postmodern que començava a sorgir va ser desacreditat per una vulgarització indiscriminada comparable a la que va sofrir en el seu moment el Moviment Modern.

Respecte als aspectes pràctics de l’execució existien una sèrie de limitacions imposades per la normativa, els codis i costs, que van obligar a replantejar certs aspectes del projecte; especialment, la utilització de la tecnologia existent com la prefabricació, millorant alguna de les seves característiques, el sistema estructural per medi de encofrat  túnel i façanes de panels de formigó prefabricat o revestiment de terracota.

Vam treballar en el conjunt del projecte, el disseny dels motlles per a les façanes, la seva ornamentació senzilla en formigó vist i la seva composició, per ajustar el sistema de proporcions i textures a les necessitats estètiques del projecte “clàssic” que havíem dissenyat.

Preteníem convertir el bloc racionalista en una unitat elegant, esvelta, de 8-10 metres de profunditat, per aconseguir la doble exposició en totes les habitacions. Això suposava d’entrada un problema. Superant el mite higienista racionalista, obsolet, s’aconseguia de forma generalitzada, la doble exposició est-oest i nord-sud. Basant-nos en aquest postulat, les construccions racionalistes, que en el passat es situaven per aconseguir una exposició sud, tindrien ara més llibertat per composar les façanes. Vam aconseguir, doncs, realitzar un disseny en consonància amb el model de l’espai exterior del carrer i la plaça, i d’aquesta manera participàvem a més en el disseny de l’espai públic, com passava a la Història de l’Arquitectònica.

Una ciutat jardí vertical, construïda per als seus habitants, amb natura, sense cotxes, però amb aparcament sota rasant que garantís el transport individual.

“Le Viaduct” es un complex de 74 apartaments construït sobre el llac artificial, al que s’accedeix a través d’un carrer per als vianants format per petits ponts que comuniquen els 6 edificis al nivell de la planta baixa. Els nuclis de circulació vertical ocupen la part central de la façana nord i totes les estàncies son exteriors.

“Les Arcades du Lac” conté 389 apartaments de renda limitada agrupats en quatre blocs quadrats amb amplis patis interiors, accessibles des del carrer. Els edificis consisteixen en planta baixa i tres plantes superiors. Tots els apartaments gaudeixen de doble orientació. Les escales estan situades en pavellons que sobresurten de la façana amb dues portes per replà i accés directe a l’aparcament. El programa inclou espais públics amb places i jardins a les vores del llac artificial.

Aquest exercici va encarnar el primer model d’una complexa sèrie de projectes que es van anar desenvolupant en el futur. Sabíem que com a model primari era fàcilment reproduïble, i coneixíem, per experiència, el risc que implicava difondre els models. Per aquest motiu el projecte contenia alguns elements totalment subjectius, i per això, basant-nos en aquest primer exemple, vam desenvolupar una sèrie d’exercicis complexes on les implicacions tecnològiques i culturals fossin encara més complicades.