La Place du Nombre d’Or

La decisió de les autoritats municipals de la ciutat de Montpellier de dirigir l’ampliació ordenada de la ciutat fins l’est tenia com a objectiu equilibrar el centre de la ciutat i integrar les riberes del riu Lez al teixit urbà. “La Place du Nombre d’Or”, és el projecte que va servir de referència arquitectònica i que va generar el desenvolupament coherent de tot el barri. Establir la relació amb el centre de la ciutat, i especialment amb el “Polygone” (una àrea amb escassa relació amb el centre), era un dels desafiaments més importants amb que el Taller va tenir que enfrontar-se.

El caràcter simbòlic de “La Place du Nombre d’Or” radica en el fet de que marca el principi del eix urbà del nou districte d’Antigone i de que va ser el primer edifici construït desprès d’un període de quasi 20 anys. Els principis geomètrics d’harmonia, basats en el Número Àuric, s’oculten en cada una de les línees  i el detalls, en el conjunt i en les parts, seguint el principi essencial del Renaixement de la perfecció i la bellesa. La rigorosa estructura de la Place du Nombre d’Or contrasta amb el caos urbà de l’entorn.

Les unitats residencials es situen al llarg del perímetre de la plaça. Els edificis estan construïts sobre una plataforma pavimentada que s’integra a la plaça i s’estén fins a les zones enjardinades que envolten la trama urbana existent.

La planta de la plaça, un arquetip clàssic, distribueix els 288 apartaments  en tres semicercles, quatre cantonades i una porta d’entrada al complex. Els semicercles estan formats per mòduls quadrats de 12 x 12 m distribuïts d’acord amb la geometria del decàgon. Cada mòdul, amb planta baixa i sis plantes, consta de dos apartaments per planta. Per a la circulació vertical es va aplicar el mateix sistema que en el projecte “Le Théâtre in Marné-La-Vallée”, amb escales d’emergència dins d’una columna i un mòdul triangular que conté l’ascensor, la cambra de les escombraries i una de les habitacions  dels apartaments. No obstant, aquí la corba es més tancada, per la qual cosa el mòdul de circulació vertical està situat més a la vora del centre de la plaça, creant un efecte exterior de vivendes individuals que contrasten amb la continuïtat de la façana interior. Per als apartaments de les cantonades i els del edifici “porta” es va adoptar una tipologia especial.

Les façanes consisteixen en  pilastres i obertures composades segons un ordre repetit de manera regular, i estan coronades per cornises de secció parabòlica. El fris està format per una línia de vegetació que marca la transició entre la façana i el cel. La cornisa, element de fort caràcter arquitectònic, defineix les línies horitzontals de la composició i envolta l’espai central en la seva totalitat. La lluminositat dels tons groc pàl·lid del formigó contribueix al ressaltar el joc de llum i ombres de la façana.

La disposició dels volums permet dues lectures diferents: des de l’exterior, una articulació de vivendes independents, des de l’interior, una façana continua, que genera un espai comú. Aquestes dues lectures es veuen reforçades per la utilització de dues escales i ordres diferents.

La plaça està oberta al exterior per quatre paisatges situats en els angles i per una gran porta urbana, a l’est de l’esplanada.

El conjunt del projecte emfatitza la relació geomètrica i la disposició dels volums, suggerint la imatge de cases individuals alineades al voltant d’una plaça i envoltades d’espais verds. Les façanes son intencionadament sòbries; les siluetes dels arbres col·locats entre els volums, subratllen el ritme vertical.

L’experiència del Taller de Arquitectura en la utilització del formigó arquitectònic, aplicat de forma general en varis dels seus projectes a França, es va desenvolupar en els projectes d’Antigone, fins els últims detalls. En aquest projecte la combinació de panels va passar a integrar-se de forma definitiva en la seva definició estètica. El formigó per a les façanes es va tractar com un acabat, com si fos pedra.